Potser us sòna la paraula en qüestió, però potser no us sòna de res: Digipovera.  La referència més propera seria l’Art Povera dels anys 70 del segle passat, però ja han passat 40 anys  des de la Merda d’artista de Piero Manzoni i al món de l’art han passat moltes coses.

Que és doncs el Digipovera, l’art digipovera?

L’art digipovera és un moviment que reflexiona sobre la fotografia actual, la fotografia digital, i el seu entorn, un món cada cop més veloç i que oblida rapidament el que va passar ahir. Tots consumim moltes imatges al llarg del dia, quasi tots tenim una càmera fotogràfica en el mòbil, i molts disparen compulsivament a tort i a dret,  però… on van aquestes imatges, qui les consumeix, per que les fem? Realment valen la pena?S’ha calculat que en els darrers anys s’han fet més fotografies que en els 150 anys anteriors de l’història de la fotografia, però aquestes fotos cada cop són més dolentes, més pobres… i d’aquesta reflexió sorgeix el Digipovera.

A més a més hi ha l’admiració que sentim els digipoveres per la matèria, per els elements de rebuig, aquelles coses que es llencen però que conserven la seva bellesa formal tot i que ja no serveixin o ja no les volguem… i tot això s’uneix a la “pobre fotografia digital” donant com a resultat l’art digipovera.

Taller de Kasimir Mathalas. ©lafotogràfica

El principal artista d’aquest moviment és el fotògraf Kasimir Mathalas. Nascut a Budapest a finals del segle XX, viatja per Europa i per Amèrica fins a establir-se a Barcelona. El mar i les dones el lliguen a aquesta ciutat, i en un petit taller-estudi comença a treballar. De dia amb feines esporàdiques, i de nit al seu taller.  Recolecta, fotografia, acumula, edita, imprimeix, enganxa… fins que un dia coneix a la Marta Fàbregas i el Marc Vidal, fotògrafs com ell i… digipoveres!

Digipoveres del món, uniu-vos!

Aqui neix realment el Digipovera, de l’unió d’aquestes tres persones, que actualment estan treballant per preparar la primera exposició digipovera a Barcelona.